Tornem amb els deures (2)

A l’entrada anterior em queixava de la càrrega de deures que porten a casa alumnes com el meu fill. Una quantitat enorme de feines que no els deixen gaudir de cap moment lliure.

Aprofitaré aquesta entrada per justificar per què crec que els deures, al menys tal com estan enfocats avui en dia, haurien d’estar prohibits.

Els mestres justifiquem els deures que es posen per a casa amb tres premisses: que reforcen allò que s’ha après a classe, que ensenyen responsabilitat i que creen hàbits de treball. Jo crec que aquests arguments són falsos. I, tal i com estan plantejats la major part de les vegades, els deures són inútils, antipedagògics i tremendament injustos.

No reforcen el que s’ha après. Si per aprendre allò que necessita un alumne per passar de Primària a Secundària no hi ha prou amb sis anys de feina diaria a classe, malament anem… Si els alumnes han de treballar al sortir de classe per reforçar el que han après en ella, el que realment aconseguirem serà que ho detestin.

No ensenyen responsabilitat. Entre d’altres coses perquè demanem responsabilitat a algú que, per edat, no és responsable del seu temps i de les seves circumstàncies. El temps d’un nen no depèn d’ell, sinó dels seus pares. Sóc jo i la meva dóna qui decidim què fem el cap de setmana, si marxem fora o si una tarda anem de compres. Així doncs, s’està exigint una responsabilitat a qui no li correspon.

No creen hàbits de treball. Si anant a classe nou mesos a l’any, cinc dies a la setmana i sis hores al dia, no aconseguim crear hàbits de treball, tenim un problema… I aquest problema no se soluciona fent trebjallar al nen o al jove dues hores més a casa.

Són inútils, perquè la majoria de les vegades es tracta de feines repetitives, que busquen només l’aprenentatge memorístic. I perquè no deixen marge a la creativitat. I perquè es posen els mateixos exercicis a tots els alumnes, sense tenir en compte les seves capacitats ni les seves circumstàncies familiars.

Són injustos, perquè no tots els nens disposen d’algú al seu costat que els pugui ajudar, ja sigui per qüestions d’horari laboral o per falta de coneixements. I aquest nen, que porta els deures sense fer perquè ningú l’ha ajudat en els seus dubtes, serà tatxat d’irresponsable, de poc treballador. Al poc temps, la seva autoestima estarà pel terra.

Són antipedagògics, perquè acaben aconseguint que el nen odiï estudiar i aprendre. Carregats de deures, acaben veient l’aprenentatge com un càstic, com un suplici. Com volem que entenguin que aprendre produeix un plaer especial?

(Continuarà…)